Hi ha dies inoblidables en la vida de totes les persones. En la meva gestió com a alcalde he tingut la sort de viure un dia més que romandrà en lletres d’or en la meva memòria, un dia que espero que junts recordarem durant molts anys.
Una de la tasques més importants dels ajuntaments és intentar sintonitzar amb els interessos i somnis de les persones. Aleshores, quan aquesta complicitat es porta a terme i es coincideix amb les il·lusions de la majoria, es produeix un esclat de festa, d’alegria compartida, de veritable unió entre les persones.
Això mateix és el que vam viure aquest diumenge, amb la jornada de portes obertes del castell de Can Feu. Una jornada que va comptar amb el suport de més de 8.000 persones i que ens va superar en tot.
Va superar les millors previsions, va superar les més grans expectatives. La jornada havia de començar a les 10 del matí i, com en la faula del Petit Príncep, si sabíem que arribaríeu a les 10, a les 8 ja començàrem a ser feliços, és a dir, a preparar-ho tot per fer-vos la millor acollida possible.
A les 9 ja hi havia les primeres persones esperant, amb una espera plena de somriures, d’alegria continguda, de legítim orgull per un espai tan proper i alhora tan llunyà, tan especial i fins ara tan inaccessible. La satisfacció compartida d’estar descobrint junts un castell històric que, per fi, era del tot nostre, de tots i cadascun dels membres d’aquesta gran família: la formada un diumenge al matí pels veïns i veïnes de la nostra ciutat.
Vull dedicar aquest escrit també, i molt especialment, a tots els nens i nenes, avui ja adults, que de ben petits jugaven prop del castell, somiant veure’l per dins, apropant-s’hi fins al límit del que permetia una propietat privada. Ciutadans que aquest diumenge, molts ja amb fills, van poder “conquerir” aquest castell que forma part del paisatge de la seva infantesa.
També a tots els ciutadans de totes les edats i condicions que només podien mirar el castell de lluny amb la torre emblemàtica despuntant a l’horitzó, desitjant conèixer-lo i descobrir-lo.
Amb tots ells estic satisfet, perquè sé que el castell no els ha decebut, que és tan o més fascinant del que s’imaginaven, que junts farem possible la recuperació d’una peça arquitectònica insubstituïble per al cor de la nostra ciutat. Un castell dins un bosc, un camí, una capella, una bassa d’aigua... racons màgics plens de futures promeses per a una ciutat orgullosa de les seves possibilitats presents i futures.
La torre del castell brilla amb llum pròpia al costat de la Torre de l’Aigua. Junts hem viscut el moment històric de recuperar un dels dos espais simbòlics més importants de la ciutat, és a dir, els que millor es coneixen, s’identifiquen i es valoren dins el nostre patrimoni. Una fita històrica, viscuda amb emoció i convivència, un dia que, n’estic segur, no oblidarem mai o, en qualsevol cas, l’afegirem al dia que, de nou, amb ulls com taronges d’emoció i alegria, descobrim de nou el castell, aquest cop ja, totalment recuperat i abillat de festa.
