Un Pacte per un dret

Més d’una trentena de les principals entitats i institucions del nostre país hem signat el Pacte Nacional pel Dret a l’Habitatge que permetrà variar d’arrel les condicions del mercat de l’habitatge. Aquest Pacte és un exemple de com una societat complexa com la nostra és capaç d’establir unes bases d’actuació entre el món públic i món privat i d’abordar amb responsabilitat un dels principals problemes socials. Tothom que ha signat el Pacte és necessari, però els Ajuntaments som imprescindibles perquè hem d’impulsar les polítiques urbanístiques que han de generar el sòl per fer els 160.000 habitatges protegits recollits en l’acord, a més d’atorgar les llicències per rehabilitar els pisos.

Aquest acord és precisament un bon moment per parlar de sòl. Generar sòl a un preu adequat i controlat és una de les bases de l’èxit futur del Pacte signat. I, precisament, ens falta sòl per poder fer un salt qualitatiu en la construcció d’habitatge de protecció oficial i mantenir l’esforç que des de fa anys els ajuntaments estan aportant als seus ciutadans.

També servirà per acordar amb el món privat un volum suficient d’habitatges de lloguer. Només amb un acord amb els propietaris i promotors podrem situar en el mercat un nombre important d’habitatges, ara mateix tancats, i que poden donar resposta a l’elevada demanda social. A més, és l’oportunitat per situar als col·lectius més desfavorits, als joves, la gent gran i les persones en risc d’exclusió social, com els principals beneficiaris de les polítiques públiques d’habitatge. L’acord representarà també un salt qualitatiu en els recursos destinats a la rehabilitació: una part del parc d’habitatges es renovarà en les seves estructures i incorporaran ascensors, millorant les seves condicions.

Tot i així, la solució no serà imminent. Qualsevol política en matèria d’habitatge necessita temps: desenvolupar sòl i construir habitatge és un procés llarg. La garantia d’èxit ha de ser la predisposició dels ajuntaments a mantenir el seu esforç, la incorporació del món privat com un agent bàsic en la generació d’habitatge de protecció oficial i de lloguer, i un nivell de recursos que permeti abordar el conjunt de les actuacions acordades.

La tramitació parlamentària de la Llei pel Dret a l’Habitatge establirà al màxim nivell aquests acords. Pot semblar només semàntica però la llei recollirà com un dret definit el principi constitucional de garantir l’accés a un habitatge digne i suficient per tots els espanyols. Per tant serà exigible i el que era una voluntat passa a significar-se com un dret universal.

La llei i la seva tramitació parlamentària serà el primer pas. El segon serà dotar-la de recursos i després vindrà el desenvolupament del sòl i la construcció dels habitatges. Serà aquí on el món privat intervindrà i els compromisos signats s’hauran de plasmar en el mercat de l’habitatge.

Aquest acord històric es desenvoluparà sobre la xarxa de municipis que en els últims anys ha desenvolupat bona part del seu sòl i ha experimentat el creixement més important de la seva història. Només en els últims 25 anys el sòl urbà ha crescut igual que en tota la seva història anterior.

És imprescindible que aquest nou parc d’habitatges vingui acompanyat de les suficients infrastructures sanitàries, educatives, esportives i, sobretot, és bàsic que hi hagi una planificació adequada de les infrastructures que ens permetin accedir a les noves bosses d’habitatge amb celeritat. Molts municipis han hagut de resoldre dèficits històrics per construcció ràpida d’habitatge sense els serveis necessaris al seu entorn i no volem que això torni a passar. Sabadell és un exemple, precisament, d’aquesta bona conjunció entre polítiques per generar habitatge públic acompanyant-lo dels equipaments necessaris. És així, mantenint la cohesió ciutadana i unes bones condicions per la convivència i la qualitat de vida dels veïns i veïnes de les nostres ciutats i pobles, que aquest acord podrà desenvolupar-se en el territori.