Construir la ciutat: un projecte comú!

Quan Antonio Machado va escriure “No me des tu verdad, busquemos juntos la verdad, y la tuya y la mía nos la guardamos”. Va donar una definició del que a mi em sembla que ha de ser la política. La política no és la veritat de les mires curtes, de l’atac personal, la crispació i l’enrenou absurd. Sinó la recerca activa, conjunta, de crear junts una veritat sota la qual hi puguem viure plegats. La política, la de veritat, és l’art del diàleg, del projecte comú, del consens dins la pluralitat. La insistència en allò que coincidim per tirar endavant.

La política és un deure, una vocació i una oportunitat de servei públic. Un polític és, sobretot, un menestral del dia a dia. Un treballador constant que dia a dia, quan surt el sol, intenta fer possible alguna de les milions d’oportunitats diàries que té una ciutat. Oportunitats petites i modestes com un banc a una plaça o d’una gran alçada com un nou equipament.
En el darrer Ple d’aquesta legislatura vaig poder sentir aquest impuls comú, aquesta força de sumar energies i voluntats, d’una visió de la ciutat i la política en positiu.

Em donen esperances en el futur paraules com les de Nieves García quan va parlar de la importància d’una oposició crítica i constructiva tan necessària pel govern com per a la seva ciutat. O Carme Forcadell a l’explicar la importància de les paraules i també del silenci. Així com també Josep Maria Civis, de la tranquil·litat d’un polític d’haver donat el màxim que ha pogut i sabut en aquesta important tasca. O l’exemple de Juan Guil, que el servei públic es pot deixar palès tant en l’àmbit associatiu com sindical o polític. Sense oblidar Ramón Ángel Álvarez, quan va explicar que bona part de la satisfacció de la política local és l’ajuda directa, visible, que pots fer a les persones. I també Joan Ignasi Sánchez quan deia que el futur d’un poble depèn de la il.lusió dels seus ciutadans, de la importància de la seva participació. O l’emoció de Pere Obiols acomiadant-se dient que s’han de deixar de banda les baralles innecessàries per encarar els problemes reals, per poder seguir treballant per al nostre tros del Vallès. Així com també Helena Martínez que va parlar del valor del compromís, la lleialtat i la feina ben feta i de Manel Piedrafita que va fer un reconeixement públic a tot l’esforç tècnic i de professionals que fan possible la tasca del polític.

A aquests 13 regidors moltes gràcies. Gràcies a Josep Manel Piedrafita, Isaac Álvarez, Elena Martínez, Rosa Pareja, Pere Obiols, Francesc Xavier González, Joan Ignasi Sánchez, Ramón Ángel Álvarez, Paco Fernández, Juan Guil, Josep Maria Civis, Carme Forcadell i Nieves García.

Gràcies per entendre que la política és sobretot i en primer terme l’oportunitat i la responsabilitat de gestionar la confiança de la ciutadania. En aquest darrer Ple jo també vaig tenir l’ocasió de dir que allò que havia quedat era l’amistat. Una amistat lligada a la confiança, a l’honestedat, a la lleieltat institucional. Torno de nou, inevitablement, a l’essència del que és l’amistat en un entorn polític, torno de nou a les paraules d’Aristòtil, que definia l’amistat com el tracte entre persones honestes, persones de bé, amb compromís ètic.

Avui no és fàcil fer política, però què hi ha veritablement important que ho sigui? Reivindiquem la política com un privilegi, com l’honor de poder representar als nostres ciutadans, com una insubornable vocació de servei. La política no és un calaix de sastre on tot hi càpiga per aconseguir un cop d’efecte. Restablim la seva dignitat i els seus límits.

Reivindico l’esperit del 99 lligada a una discrepància formulada des del respecte. Perquè cada regidor representa milers de ciutadans i ciutadanes, i per tant, cada vegada que s’insulta a un regidor, s’humilia a la pròpia ciutat. Desprestigiant la nostra tasca, humiliem també la tasca política i la nostra mateixa ciutat.

Des d’aquí faig una crida per la política de servei públic. Un servei públic que és el millor privilegi al qual pot aspirar un ciutadà que estimi la seva ciutat.